Back جون تشرشل (دوق مارلبورو الأول) Arabic جون تشرشل ARZ Con Malboro Çörçill Azerbaijani Джон Чърчил, Херцог Марлборо Bulgarian John Churchill, 1añ Dug Marlborough Breton John Churchill, vévoda z Marlborough Czech John Churchill, Dug 1af Marlborough Welsh John Churchill, 1. hertug af Marlborough Danish John Churchill, 1. Duke of Marlborough German John Churchill, 1st Duke of Marlborough English
,_attributed_to_Michael_Dahl_91996.jpg)
.svg){kind=small}
John Churchill (Ashe House, Devon, 26 de maig de 1650 – Windsor Lodge, 16 de juny de 1722)[a] va ser un militar i estadista anglès, 1r Duc de Marlborough, Príncep de Mindelheim, cavaller de l'Orde de la Lligacama i membre del Consell Privat del Regne Unit,[1] la carrera del qual s'estengué sota cinc monarques a cavall dels segles xvii i xviii.[2]
Va entrar a la cort de Jaume, Duc de York el 1665 a baix de tot de la jerarquia com a patge. A poc a poc va ascendir militar i políticament gràcies al seu valor militar i a les seves habilitats diplomàtiques. El paper de Churchill en la derrota de la Rebel·lió Monmouth el 1685 ajudà a assegurar Jaume al tron, tot i que tres anys després abandonaria al seu patró catòlic pel neerlandès protestant Guillem d'Orange. Honorat pels seus serveis a la coronació de Guillem amb el Ducat de Marlborough, serví distingidament a la Guerra dels Nou Anys, però els canvis persistents del jacobitisme el van fer caure del seu lloc i va ser empresonat a la Torre de Londres. No va ser fins a l'ascensió al tron de la Reina Anna el 1702 que Marlborough no assolí el zenit del seu poder i assegurà la seva fama i fortuna.
El seu casament amb la temperamental Sarah Jennings (amiga íntima d'Anna) assegurà la seva puixança, primer com a Capità General de les forces britàniques, i després amb un ducat. Va esdevenir de facto el líder de les forces aliades durant la Guerra de Successió Espanyola i les seves victòries als camps de Blenheim (1704), Ramillies (1706), Oudenaarde (1708) i Malplaquet (1709) van assegurar el seu lloc a la història com un dels grans generals europeus. Però la tempestuosa relació de la seva dona amb la Reina, i el seu posterior allunyament de la cort van ser cabdals en la seva caiguda. Amb el menyspreu d'Anna, i pres entre les faccions Tory i Whig, Marlborough, que havia portat glòria i èxit al regnat d'Anna, va ser allunyat del poder i marxà a un autoimposat exili. Tornà a Anglaterra sota la influència de la Casa de Hannover amb l'ascens al tron de Jordi I el 1714, però després d'una sèrie d'infarts la seva salut es deteriorà gradualment i va morir el 16 de juny de 1722 a Windsor Lodge.
La insaciable ambició de Marlborough el propulsà de la foscor a l'absoluta preeminència als afers britànics i europeus, va esdevenir el súbdit més ric d'Anna. Les connexions de la seva família el van fer present a l'entramat de la política europea. La seva germana Arabella va ser l'amant de Jaume II, i el seu fill, el Duc de Berwick, va emergir com un dels majors mariscals de Lluis XIV. Al llarg de deu campanyes consecutives durant la Guerra de Successió Espanyola, Marlborough va mantenir unida una coalició discordant mitjançant la seva força de personalitat i va elevar les forces britàniques a un nivell no vist des de l'edat mitjana. Tot i que al final no va poder aconseguir la capitulació de tots els seus enemics, les seves victòries van permetre que la Gran Bretanya emergís des de la perifèria a l'estatus de gran potència, el que va assegurar la creixent prosperitat del país durant el segle xviii.
Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «lower-alpha» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="lower-alpha"/> corresponent.
- ↑ «Marlborough». A: Oxford English Dictionary (en anglès). 2a edició. Oxford University Press, 1989.
- ↑ «John Churchill (1r duc de Marlborough)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
© MMXXIII Rich X Search. We shall prevail. All rights reserved. Rich X Search